Ella
es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada,
tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló
és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van
vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més
moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids
i les més atrevides duen un brillant carmesí als
llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns
pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt
fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.
Ella
es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix,
ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes
taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol
platejat. Ella també té el rostre pàl·lid
i els llavis d'un rosat ben discret.
La
música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes
dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers
conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures.
Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El
seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser
ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va
treure de la foscor i de la ceguesa.
Sobtadament,
el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el
pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca.
Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una
vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”.
Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida,
pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els
ulls.
I
sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia
la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:
-
Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita.
Ballem?
Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.
Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada