La carrera

Ella està disputant una carrera d'atletisme. Mai ha sigut massa bona corrent però tampoc li preocupa. Tampoc li agrada molt córrer però avui no li ha quedat cap més remei. Sense entendre massa bé com ha passat, Ella es troba en el punt de sortida d'una pista d'atletisme. Aquell punt de sortida és immens, Ella no pot veure cap dels extrems. Ella creu que allà hi ha aproximadament uns sis mil milions de persones, és a dir, tota la humanitat.

Alguns dels competidors van vestits d'una manera esportiva, disposats a córrer al màxim. D'altres duen cinc rellotges a cada mà, tement no arribar a temps o arribar massa d'hora. Uns quants van vestits molt elegants, com si anessin de festa. També n'hi ha que duen el pijama posat i no sembla que tinguin pensat córrer gaire.

De sobte, un tret treu a Ella dels seus pensaments. La carrera ha començat. Alguns arrenquen tant ràpid que sembla que flotin per la pista. D'altres encara no han sortit. Ella s'afanya i comença a córrer.

Arriba un moment, però, que Ella no pot més. S'atura per agafar aire. No li dóna temps a parar del tot, ja que hi ha algú que l'empeny des de darrere.

-Som-hi Ella! No pots aturar-te ara! Vinga, afanya't!

Ella ho intenta. Prova de seguir avançant però li és impossible. És com si els peus se li haguessin quedat clavats a terra i no els pogués moure.

Qui fos que l'empenyia, ara està uns deu metres davant d'Ella. Li allarga la mà.

-Ella, ja quasi hi ets, has d'arribar... No ens queda temps!

Els ulls de la petita Ella s'emboiren i una llàgrima li rellisca per la galta. Ella se sent impotent. Vol avançar, vol arribar on és aquell estrany home, però no pot. Ho intenta amb totes les seves forces i els seus peus no es volen moure del lloc.

-Ella, jo no puc córrer més que tu, però si no em segueixes et deixaré aquí sola.

Fins i tot els personatges que anaven en pijama l'han atrapat i l'estan avançant. Ella ocupa l'última posició.

Els peus d'Ella segueixen sense moure's. I allà es quedarà, sola, fins que algú sigui capaç de tirar enrere, donar-li la mà i dir-li: “Vinga Ella, jo t'ajudo”. 

L'ombra

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.

La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!

Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!

Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.

De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.

Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.

-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!

Toc-toc-toc

“Toc-toc-toc!”. Algú truca a la porta. Ella ho ha sentit, però no mou ni un centímetre del seu cos per anar a obrir. Segueix pintant tranquil·lament aquell gros elefant embotit dins d'un tutú.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, insistent. Ella, però, segueix sense moure's del seu lloc. Només hi ha la Sílvia a casa, tancada a la seva habitació amb la música al màxim. El més probable és que no hagi sentit el timbre i Ella en té constància d'això. Sap, per tant, que si no obre ella, ningú anirà a obrir la porta.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, amb força. Ella no està espantada. Sap que aquest algú trucarà i trucarà fins que Ella li obri la porta. I ho sap, perquè també sap qui és aquest algú. La forma de trucar el delata. Ella ha sentit tantes vegades aquest “toc-toc-toc!” que ara ja no li ve de nou.

“Toc-toc-toc!”. Ella aquest cop aixeca el cap i deixa anar un sospir. Es mira el dibuix i somriu: l'elefant del tutú li està quedant realment bé.

“Toc-toc-toc!”. Algú truca per cinquena vegada. Ella s'aixeca i, amb el cap cot i arrossegant els peus, es dirigeix a la porta.

Vençuda, ella rodeja el pom de la porta, disposada a obrir. Ella pot sentir com aquest algú s'aparta un centímetres de la porta. Sap que ella està a l'altra banda. A més, Ella també pot percebre el somriure que està dibuixant aquest algú; un somriure victoriós. La mà d'Ella comença a girar el pom de la porta. Un quart de volta. Mitja volta. Tres quarts. La porta s'obre.

Abans que Ella pugui dir res, aquest algú ja és al menjador preguntant: “Puc entrar, oi, Ella?”. Ella sospira de nou. “Si, Decepció, pots entrar”. 

American dream

Ella està envoltada de doctors uniformats amb bates verdes, mascaretes del mateix color i guants de blanc trencat. Al mig de la sala, un llit amb un pacient que resta immòbil. Cada metge té un estri diferent a la mà i fa moviments ràpids. El temps és or en aquestes circumstàncies. Un cop de colze treu a Ella dels seus pensaments.

-Afanyi's doctora Ella! No tenim temps!

Aquesta situació li recorda a les típiques pel·lícules americanes: una sala plena de doctors que lluiten a contracorrent per salvar la vida d'un pacient. Aquests doctors no són uns metges qualsevols. Aquests doctors són uns lluitadors nats, que no deixaran que el seu pacient mori.

Ella observa de nou la sala. La tensió es palpa en l'ambient. Els seus companys estan nerviosos, però no deixen que aquests nervis els juguin males passades. Saben que un petit error pot ser fatal. Ella es mira aleshores les mans i les veu recobertes de blanc trencat: els guants. Es mira els braços que estan recoberts de verd i es toca la boca. Sí, tal i com ella pensava, hi duu una mascareta.

Ella és una doctora més en aquella sala, una d'aquelles lluitadores nates que no deixaran perdre el pacient, que lluitaran fins el final. Un parell de doctors la miren, esperen instruccions. Aleshores se n'adona de que ella és la més important en aquella sala, la que pren les decisions.

Ella recorda de nou aquelles pel·lícules americanes quan un dels seus companys exclama:

-L'estem perdent!

Un instint recorre el cos d'Ella que comença a actuar de manera ràpida. No el pot perdre. Ha de salvar la vida d'aquest home. Comença a donar instruccions als doctors, a demanar estris, a ordenar. Les ordres flueixen l'una darrere l'altre, sense parar.

Aquell so de fons, el que abans sonava com “pip, pip” ara s'ha tornat un llarg “piiiiiiiiiip”. Alguns metges s'allunyen un pam de l'escena i Ella segueix intentant reanimar el pacient mentre sent de fons “l'hem perdut”.

Ella torna a recordar les pel·lícules americanes, on el metge ho intenta i ho intenta fins que aconsegueix reanimar al pacient quasi miraculosament. Ella, però, no té tanta sort. Ho ha intentat una vegada i una altra, però de res l'ha servit. L'ha perdut. I és aleshores quan la petita Ella se n'adona que, de vegades, no n'hi ha prou amb intentar-ho una vegada i una altra. De vegades, perds allò que més vols i t'és impossible evitar-ho. De vegades, només de vegades, lluitar no dóna cap mena de fruit. Almenys, però, Ella sap que ho ha intentat amb totes les seves forces i això no li ho podran retreure mai.

El començament de mil coses noves

Ella ha arribat a un punt de la seva vida que es podria definir amb una sola paraula: canvis. Constantment, alguna cosa a la vida d'ella canvia inevitablement. Ja sigui cap a bo o cap a dolent, aquests canvis es donen sense parar. Ella tanca els ulls i, quan els torna a obrir, el seu món ha canviat completament.

Aquests canvis poden espantar a Ella. De fet, l'espanten una mica. Té por de tancar els ulls massa estona i al tornar a obrir-los no reconèixer res del seu voltant. Té por de despendre's de tot allò al que ha estat aferrada durant els últims anys. Té por de deixar de necessitar tot allò que fins ara li havia estat imprescindible. Ella té por de deixar de ser ella. Sap que els canvis no es donen només al seu voltant, sinó que també l'afecten a ella. I n'és conscient. I se n'adona. Només li cal mirar cap enrere i veure que està creixent. Que s'està fent gran. Tot i que segueix tenint alguna cosa d'aquella nena innocent i petita que ho veia tot com un joc, Ella no és la mateixa. Cada cop és menys innocent i cada vegada menys petita.

Inevitablement, sense voler-ho, Ella creix. I aquests canvis només fan que evidenciar-ho. Com si no se n'adonés prou! La vida d'Ella està canviant completament a una velocitat de vertigen. Aquelles coses que feia al seu dia a dia ja no són les mateixes, sinó que són completament diferents. Ja sigui estiu com hivern, res és el mateix al món d'Ella.

Impotent, ella s'eixuga les llàgrimes mentre mira d'assimilar aquests canvis. Sap que mentre es recordi tal i com era abans, aquella nena petita i innocent no morirà mai. I Ella mai se n'oblidarà d'això. Mai.

Desitjos de coses impossibles

És estiu. Un estiu calorós, molt calorós. I és una d'aquelles tardes en la que la calor és tan insuportable que la gent no té ganes de fer res. Es quedarien tot el dia escarxofats al sofà, mirant les aburridíssimes pel·lícules que posen a la televisió. Ella, però, no té ganes ni d'escarxofar-se al sofà.

La nostra petita protagonista avui està pensativa. S'ha posat a reflexionar en totes aquelles coses que podria estar fent en aquests moments i que no està fent. Podria anar a la platja, banyar-se a la piscina, sortir al carrer, pintar, dibuixar, prendre's un refresc... Podria fer tantes coses que només de pensar-hi ja es cansa. Ha pensat en fer una llista, però preveu que serà tan llarga que millor ni ho intenta.

Mentre prova d'anomenar totes aquelles coses que podria fer i no està fent, se n'adona de que hi ha una d'aquestes coses que se li va repetint al cap. Tot i que ja sap que ja l'ha anomenada, el pensament li juga males passades i li torna a recordar allò tan interessant que podria fer i que no està fent.

Ella calla el seu pensament. Deixa d'intentar anomenar les infinites accions que podria estar fent i s'atura a pensar en aquella que li ha rondat pel cap més d'una vegada. Uf... en realitat es mor de ganes de dur a terme aquesta acció. Sí! En té moltíssimes ganes. I la faria ara mateix, sense pensar-s'ho ni un moment! Si algú li preguntés: “vols fer això?” Ella no ho dubtaria ni un segon. Desafortunadament, a vegades necessitem alguna cosa més que la nostra voluntat per a realitzar certs desitjos. A vegades necessitem terceres persones que ens ajudin. Fins i tot, aquelles terceres persones poden ser el propi desig.

I, mentre la petita Ella dirigeix la mirada a l'infinit, es treu aquella idea del cap, aquell desig sobtat que tantes ganes té de fer i que, ara per ara, li és impossible de realitzar.

Seqüeles

Fa mesos que la tempesta va marxar, enduent-se el llamp. Els núvols van anar desapareixent lentament, deixant entreveure un sol radiant i un cel ben blau. Tot i així, la tempesta va deixar desperfectes importants. A la Terra, on Ella s'havia protegit de la pluja com havia pogut mentre aquesta havia durat, les coses havien canviat. La majoria dels arbres havien caigut, alguns havien estat arrencats pel fort vent. Un, el més vell, havia estat partit per la meitat per culpa del maleit llamp. Les cases s'havien enderrocat totes. No en quedava ni una en peu.

Sí, res era igual a la Terra i, en canvi, el cel tornava a estar com al principi: d'un blau esplèndid amb una gran bola de foc al mig, el majestuós Sol que ara il·luminava una terra destrossada.

Ella estava enrabiada. No sabia si la seva formosa Terra tornaria a ser mai la mateixa. I en canvi, el maleit cel, regnava per sobre del seu cap com si res hagués succeït. Ella estava enfadada amb el cel i amb el sol. Però sabia que no tenia temps per perdre. Havia d'ajudar a la Terra.

I, a poc a poc, dia rere dia, Ella ha anat refent la Terra. Ha plantat nous arbres que estan creixent forts i sans. Ha reconstruït aquelles runes que una vegada van ser llars. Tot i així, els arbres no són els mateixos i les cases no són exactament iguals. La Terra mai tornarà a ser la mateixa. I tot per culpa d'una maleïda tempesta carregada de llamps que disparaven a ferir. A ferir i a matar. I que, encara que no ho van aconseguir, van canviar la manera de fer i de ser de la Terra per sempre.

Laberint de portes

Ella es troba en una sala enorme de parets blanques. És una sala circular i ella està just en el mig del cercle. Ella gira sobre si mateixa una i altra vegada, neguitosa. Fa passos lents, petits, per observar bé tot allò que l'envolta. La sala és plena de portes. Portes de diferents colors i tamanys, portes de fusta i portes de vidre opac. No n'hi ha cap d'igual. Tot i així, tenen una cosa en comú: cap de les portes mostra el que hi ha darrere d'elles.

Ella es troba davant el misteri més gran de la seva vida. Les instruccions de la sala són ben clares: “Tria la porta que més t'agradi i, sense mirar enrere, obre-la i entra-hi. Bona sort”. Ella ha llegit la inscripció del terra unes mil vegades. És ben senzill: triar una porta i entrar-hi.

El petitíssim problema és que hi ha milers de portes i ella no sap quina triar. Quina mena de criteri ha de seguir per triar UNA sola porta dels MILERS que hi ha a la sala?

Altra vegada decidir. Ella n'està tipa. Voldria que la inscripció del terra li digués “Entra a la porta blava de fusta”; o bé: “La porta que et durà a la felicitat és la taronja amb dibuixos florejats”. Però la maleïda inscripció li diu: “Tria”.

Ella només en pot obrir una. Si les pogués obrir totes... o almenys unes poques! Així sabria quina la convenç més... Però triar alguna cosa que no saps a on et portarà no agrada a Ella. Ella sent que perd el control de la situació, que no sap cap on va. I això l'angoixa.

Així que Ella ha decidit tancar els ulls i començar a rodar sobre sí mateixa. Cada cop més i més ràpid. Aleshores alça el braç amb el dit índex estirat i s'atura de cop. Ella obre els ulls i somriu. Aquella és la seva porta.

El darrer capítol

Avui Ella ha decidit tancar una etapa de la seva vida. Ha estat una etapa curta, però creu que ja ha durat el suficient. Durant aquest temps, ella s'ho ha passat molt bé, ha rigut i s'ha divertit. Però també ha plorat i ha tingut males estones. Com avui.

Avui Ella, i com tants altres dies, està trista. Per una banda, li sap greu tancar el darrer capítol viscut de la seva vida. Per l'altre, Ella sap que ha d'acabar una cosa per poder començar-ne una altra, que potser serà millor que l'anterior. Sap que ha de acabar l'últim capítol per poder encetar-ne un de nou.

Tot i així, el fet de deixar moments, persones, estones, anècdotes... enrere la fa estar trista. Sap que seguiran en el seu record, però també sap que no podrà viure-les mai més. I li sap greu.

Podria haver allargat les coses. Podria haver aconseguit nous moments, semblants als de l'últim capítol. Però sap que allargar les coses només li acabarà fent mal. Que el millor és tallar les coses de socarrell. Que quan les coses comencen a fer mal, el millor és allunyar-se'n, fugir. Sí, ella fuig. Més que una fugida, ella ho considera una retirada a temps abans de que les coses es compliquin més.

Avui, Ella pren una d'aquelles determinacions que acostuma a no complir: acabarà el capítol, hi posarà un punt i final i començarà el capítol següent, esperant trobar-hi més persones, més anècdotes, més bons moments que l'ajudin a avançar a través del llibre de la seva vida.

Jocs de nens, premiat.

Benvolguts blocaires:

Avui (i espero que em perdoneu) no hi ha cap conte d'Ella. Avui us porto una boníssima notícia: Jocs de nens ha guanyat un premi.

Vaig decidir presentar aquest bloc als Premis Vila 2010 de Martorell. La meva sorpresa va arribar quan em va trucar un número llarguíssim i em van dir que trucaven des de l'Ajuntament de Martorell i que jo era la guanyadora!!

Ahir va ser l'entrega de premis, i aprofito l'alegria que duc a sobre, per donar-vos les gràcies a tots per animar-me a seguir escrivint i per deixar la vostra petjada en aquest bloc.

Moltes gràcies, aquest premi també és vostre!

Patrícia

El fi d'un camí

Caminar tindrà milers de coses bones, serà bo per la salut i activarà la circulació de la sang. Tot el que vosaltres vulgueu. Però a Ella avui no la convencereu pas de que caminar és bo i sa.

Ella ha descobert que a mesura que vas caminant, el camí que queda és cada cop més curt. I que arriba un moment que, de tant que camines, el camí s'acaba. Aleshores, quan el camí s'acaba, s'ha de decidir quin camí seguir. DECIDIR! Sempre decidir! Ella odia decidir! Ella té por d'equivocar-se. No, por no, pànic! I si s'equivoca al triar el nou camí? I si aquest camí és fosc i ple de pedres? I si aquell camí no li agrada? Què coi fa aleshores? No pot tirar enrere ja que, un cop has pres una decisió, aquesta és irreversible.

A més, un cop comences a caminar, el pitjor que pots fer és parar. Però és que ella a vegades NECESSITA parar! Necessita que el món s'aturi i així ella pugui agafar aire. Però no hi ha temps per aturar-se. I si t'has perdut, si no saps quin camí has agafat, si t'has endinsat entre els arbres, ja et pots espavilar a trobar-te, perquè tota la gent que fa aquell camí amb tu no s'aturarà pas a indicar-te per on has d'anar. I et quedes sol, amb un camí per davant que has de recórrer. Sense pensar-t'ho dues vegades. Un pas i ara un altre. I fins on aquest ens porti. I no paris! Ningú s'esperarà per tu...

El teu somriure

Avui Ella ha perdut el somriure. De fet, ja fa dies que el va perdre. Els mateixos dies que fa que el busca inútilment. Ella però, no se'n va adonar fins fa poc, de que l'havia perdut. Els dies passaven i ella pensava que el seu somriure ja tornaria. Fins que les alarmes van sonar i el seu somriure li va fer saber que no tornaria. Mai més.

Ella enyora el seu somriure. L'enyora molt. Se l'estimava tant...! I ara el seu somriure li ha dit que marxa per no tornar. Que surt de la seva vida de la mateixa manera que va entrar: de sobte i amb força. Que se'n va, que estar aprop d'Ella li fa mal, que adéu i que sigui feliç.

“Com vols que sigui feliç si tu no hi ets? No entens que em falta una part de mi, si te'n vas? Entenc la teva posició, però també entenc la meva. El fet de que marxis em trenca el cor. Et necessito. Sí! No ho sabia fins ara, però et necessito! Necessito veure't, necessito llegir-te, necessito imaginar amb tu, necessito volar i marxar de la realitat. Només tu sabies fer-me volar! I ara? Ara què? Em deixes aquí sola, agenollada a terra recollint els bocins que queden de mi. T'enyoraré somriure, t'enyoraré molt. Has sigut molt important per a mi. Fes-me un favor, quan estar aprop meu no et faci mal, torna, em sents? TORNA!”

Ella voldria dir-li tot això. Però les llàgrimes l'ennueguen i no la deixen parlar. De totes maneres, per molt que pogués dir, el seu somriure no la sentiria perquè ja ha marxat. Lluny. I per sempre.

Cadenes

Ella resta amb els ulls tancats i un somriure lleugerament definit. Fa una profunda inspiració i obre els ulls molt lentament. El somriure s'acaba de definir fins al punt que Ella ensenya les seves petites dents. Fins i tot es pot apreciar aquella dent que comença a sortir de nou.

Ella està assaborint una nova manera de sentir-se. Feia massa que es sentia lligada per unes cadenes invisibles. Eren unes cadenes tan grosses que amb prou feines es podia moure, i així ella no podia fer cap moviment.

Avui aquestes cadenes s'han trencat definitivament. Després de tant de temps intentant alliberar-se, avui ho ha aconseguit. Ella ha lluitat molt dur, dia rere dia, intentant debilitar les fortes cadenes que s'adherien als seus canells i als seus turmells. Cada dia ha anat serrant una miqueta les cadenes, amb compte però amb constància. Fins avui. Avui ha trencat l'última cadena que la tenia apressada. S'ha acabat el sentir-se lligada a alguna cosa que t'impedeix moure't!

Aprofitant la seva nova llibertat, Ella ha sortit al carrer, sentint-se plenament lleugera. Tothom que l'ha vist li ha dit que està molt maca i que és una nena molt riallera. El que no saben és que Ella se sent tan feliç per haver-se desempallegat de les cadenes que no pot fer altre cosa que somriure. Somriure sens parar.

Blanc

Avui la Terra ha decidit fer-li un regal a Ella. Com cada dilluns, a Ella l'ha llevat la mare. L'ha llevat amb delicadesa, però Ella s'ha aixecat trasbalsada. La mare ha dit la paraula màgica, aquella que diu molt de tant en tant: neu.

La mare, divertida, ha pujat la persiana. Els ulls d'Ella s'han anat il·luminant a mesura que la persiana s'elevava. Un paisatge enfarinat regna fins a l'horitzó. Fins i tot el cel es veu blanc, de la mateixa tonalitat que el carrer, el camp, les vinyes, les muntanyes i les pedres. Tot blanc.

De sobte, un sentiment de nostàlgia ha recorregut a la petita, que ha deixat de somriure. La mare ha marxat a la cuina, ignorant que el somriure d'Ella ha desaparegut.

A través de la finestra, Ella veu el que hi veia sempre, però ara recobert d'un mantell blanc. Poc a poc, i sense adonar-se'n, Ella comença a pensar. Sense treure la vista d'aquell entorn blanc, Ella pensa en com li agradaria sortir al carrer, posar-se just al mig i, amb el nas mirant al cel, quedar-se ben quieta. Tancar els ulls i sentir la neu per tot arreu: pel nas, per les galtes, pels llavis, per les orelles, per les mans...

A Ella li agradaria molt quedar-se plantada allà uns minuts i deixar que el temps l'acaroni. Ella voldria arribar xopa a casa amb un somriure als llavis d'orella a orella. En comptes d'això, però, Ella segueix mirant per la finestra, sense ser al carrer fent la seva petita il·lusió realitat.

La neu segueix caient amb força i cobrint les zones que encara tenen color. I Ella, Ella segueix mirant per la finestra, amb la mirada perduda i la ment absent. Ella creu estar a la neu, deixant que aquesta l'acaroni. I, sense voler-ho, Ella comença a dibuixar un somriure.

Pòquer

Avui Ella ha decidit prendre's la vida com una partida de pòquer. S'ha adonat de que la vida és massa maca i fràgil com per deixar-la perdre. I, paradoxalment, Ella vol arriscar-la. És un sentiment estrany que Ella amb prou feines es pot explicar. És com si s'hagués adonat de que és afortunada, de que té una vida que no tothom pot gaudir. I és per això que li ha donat valor a cada petita cosa. Avui, per exemple, a Ella caminar la fascina. No tothom pot caminar i ella, que pot fer-ho, es meravella amb cada passa que fa.

A més, avui ha decidit que res pot esperar per demà. Si pot fer alguna cosa avui, perquè allargar-la? Així que, seguint amb el que vol que sigui la seva nova filosofia de vida, avui començarà la partida de pòquer. La de debò. I es jugarà les coses a una sola carta, encara que això li suposi que pot perdre-ho tot. Ella avui és valenta i no té por de perdre. Sap que pot fer les coses bé i que pot guanyar la partida en un sol moviment. Així que no allargarà les coses i intentarà guanyar.

Sap que arriscar-se pot ser immadur, temerari i, fins i tot, estúpid. Però Ella vol fer-ho. És com si volgués guanyar una cosa que pot ser molt important per a Ella, però que si la perd en l'intent, tampoc li importarà tant. És d'hora com per a que aquesta cosa hagi guanyat suficient terreny en el seu cor. Així que Ella arriscarà per guanyar. I si perd, doncs ja guanyarà una altra partida. Ella ho té molt clar: la vida és guanyar i perdre. I sense riscos, res és emocionant. Només li queda creuar els dits i, en un sol moviment, treure les cartes necessàries. Repòquer.

Febleses

Ella avui està decepcionada. Avui és una mica més exigent amb tothom. Ella està cansada d'errors. Sona molt dur i molt insensible, però amb Ella s'han equivocat, i s'han equivocat molt. Han sigut diferents persones a les que ella tenia molt d'apreci i que l'han fallat. Tothom comet errors i ella n'és conscient. El que Ella no pot sofrir és que tothom cometi exactament el mateix error amb ella. Potser si totes aquestes persones s'equivoquessin en diferents aspectes, Ella no estaria tan dolguda.

Ella ha estat indagant per la seva ment, recordant tots els errors que han fet amb ella i, clar està, els que ella ha comès. Analitzant-los, ha descobert que la base dels errors que han fet certes persones (aquelles amb les que ella confiava) és la mateixa. I aquesta base és ni més ni menys que la covardia.

Totes aquestes persones han tingut por. Por de mil coses i por expressada de mil maneres. Però por al cap i a la fi. La por és normal, pensa Ella. Ella també en té de por, n'ha tingut i en seguirà tenint. Però potser la diferència rau en què ella s'arrisca i no deixa que la por la domini. Potser la diferència és que Ella té més por de no arriscar-se i viure amb el “que hagués passat si...” que no pas a la por d'arriscar-se.

De moment, sembla que ningú comparteix aquesta visió. Tothom té por a arriscar-se. Tothom té por a jugar-se alguna cosa per guanyar-ne una altra. Potser és que aquesta nova cosa no té tant de valor per ells. Ella és aquesta nova cosa. Serà que no la valoren ni la consideren prou? Potser és que no val la pena arriscar-se per ella...

Un any més

Avui podria ser un dia qualsevol. Però per a Ella avui és un dia especial. Avui és l'aniversari de l'oncle Tom. En Tom, com bé recordareu alguns, és un home molt especial per a Ella, que la té intrigada des de fa molt de temps.
Doncs bé, avui és el seu aniversari i Ella està segura de que ell no ho celebrarà. A en Tom no li agraden els aniversaris i menys el seu. Creu que no té res a celebrar.
Tossut com és, fa tres anys va decidir que ningú el felicitaria. Així que durant aquest dia no surt de casa i apaga el mòbil o qualsevol altre via de contacte amb l'exterior. Es tanca a casa i fa d'ella el seu refugi durant un dia.
A Ella veure tot això li sap molt de greu. En Tom hauria de tenir un pastís amb espelmes, cinquanta milions de regals i una festa amb tots els seus amics! Però, en comptes d'això, en Tom l'únic que té és un pis petit i fosc on s'ha tancat per a no rebre felicitacions. A Ella li agradaria fer alguna cosa per l'oncle Tom en un dia com avui. El trucarà tot i que sap que l'operadora de la companyia de telèfons li dirà amb veu de robot: “el mòbil al que truca està apagat o fora de cobertura en aquests moments. Si us plau, intenti-ho de nou més tard”. Sap que avui el seu oncle no voldrà parlar ni amb ella ni amb ningú.
Així que Ella ha tingut una altra idea. És una idea innocent i somniadora que només pot sortir d'una nena innocent i somniadora. Però potser sí que funciona. Ella avui agafarà una magdalena i hi posarà una espelma. L'encendrà amb molt de compte i tancarà els ulls ben fort. I, com si fos el seu aniversari, bufarà aquelles espelmes desitjant que l'any vinent sigui l'oncle Tom qui les bufi ben fort.

Sant Valent(í)

Com cada catorze de febrer, el món s'ha tornat boig. Tothom està content i té un somriure permanent als llavis. Sense saber el perquè, tothom està als núvols, avui.

A Ella, aquest dia la fa pensar molt. No entén perquè és el dia dels enamorats si “Valentí” s'assembla més a “valent” que no pas a “enamorat”. Potser és que els valents estan enamorats, o que els enamorats són valents. Perquè... què és l'amor sinó una mostra de valentia? Els enamorats són valents. L'amor pot ser una cosa bella i, alhora, destrossar vides. L'amor pot ser una cosa horrible, però també la cosa més bonica del món. Ell mou el món i és tan necessari com l'aire que respirem.

Els enamorats arrisquen, juguen, guanyen i perden. I qui sinó un valent ho arrisca tot? Potser un foll. Estarà tot el món boig, doncs? Ella no ho creu així.

“Qui no arrisca no guanya”. “Bonica dita”, pensa Ella. I ben certa. Arriscar comporta, com ja diu la paraula, riscos. Pots guanyar molt però també pots perdre molt. Els enamorats se la juguen per aconseguir allò que més desitgen, la persona estimada. I fan bogeries, coses sense sentit, actuen per impuls. I després, quan veuen els fets passats amb perspectiva, no es creuen el que van ser capaços de fer per l'altre persona.

Així que avui és el dia dels enamorats i dels valents ja que una cosa comporta l'altre. Sense amor no hi ha valentia perquè no hi ha res pel que vulguis arriscar-te i jugar-t'ho tot. De la mateixa manera, sense valentia no hi ha amor, ja que els porucs temen l'amor i fugen d'ell. A partir d'ara, cada catorze de febrer serà el dia dels valents enamorats, o dels enamorats valents.

 

Feliç dia de sant Valent(í) a tothom.

La batalla

Com sempre, la batalla comença sense un avís previ. Ella no està preparada. De fet, mai està preparada per a batalles d'aquestes, tan sobtades i inesperades. Però ell sí. Com si fes temps que preparava aquest combat, ell agafa les armes i comença a lluitar. Paraula rere paraula, ell intenta ferir-la. Ella aguanta i respon els atacs amb un somriure. Incansable, ell segueix disparant paraules. Ella les esquiva com pot.

Ell insisteix usant les armes que ja havia fet servir. Sap que si les torna a utilitzar, arribarà un moment que no fallarà. Insistent, lluita sense parar. Aquesta batalla l'ha de guanyar ell.

Ella segueix somrient. Sap que tot el que ell diu són mentides, que ell no pensa ni la meitat de les coses que ara li està dient. Segueix somrient, fent veure que res de tot el que ell pugui dir li importa, esquivant aquelles paraules disparades a matar.

La lluita segueix durant una bona estona. Ell segueix intentant-ho i ella, exasperada, baixa la guàrdia. Un d'aquests atacs li va directe al cor. Ferida. No pot seguir defensant-se amb un somriure fals. Ara li toca atacar. Amb la ferida al cor sagnant, Ella comença a atacar-lo. Sap que el ferirà però també sap que mai podrà comprovar el tamany de les ferides que li farà. Simplement ataca. Irada, diu coses que no sent, coses que no pensa. Només coses per ferir i fer mal. I el fereix, i Ella ho sap. Ell torna a atacar, amb arguments cada cop més pobres, seriosament ferit. Ella somriu. Aquesta batalla l'ha de guanyar ella.

La lluita segueix, els dos són grans lluitadors. Quan les ferides no es poden obrir més, deixen anar quatre paraules més, intentant rematar la feina. Però aquelles últimes paraules ja no fan mal. Després de tot el que s'han dit, aquelles últimes paraules no tenen cap mena de significat.

I, amb l'orgull intacte, deixen el camp de batalla disposats a guarir-se de les ferides que s'han fet l'un a l'altre. Un cop aquestes estiguin curades, tornaran a aquell indret, on la batalla tornarà a començar. Com un cicle. Com una roda que mai deixa de girar. Com una nòria que cap dels dos vol abandonar. No si no baixa abans l'altre.

El buit que més omple

Ella avui se sent buida. Però no és una buidor que la faci sentir trista, ni una buidor que la faci perdre el nord. És una buidor que feia temps que no sentia i que està contenta d'haver recuperat. ¿Quina pot ser aquesta classe de buit que Ella està contenta de recuperar? És un buit que li estalviarà moltes coses dolentes a Ella. Sobretot mal de caps, tristors, plors i decepcions. Aquest buit representa tot això.

Si ella no se sentís buida (com fins fa ben poc), tindria altres problemes a la ment. Pensaria tot el dia en la mateixa persona i somiaria amb ella durant les nits. No se la trauria del cap ni a l'hora d'esmorzar, ni a l'hora de dinar, ni tans sols a la seva estimada hora de berenar. Pensaria tot el dia en la mateixa persona. “Què deu estar fent ara?” ,“Estarà pensant en mi?”, “M'enyora?”, “Què deu pensar de mi?”, “I si em faig pesada?”, “I si faig el ridícul?”.

Avui, Ella no pensa res de tot això, perquè tant li fa si fa el ridícul, tant li fa si és una pesada. No té cap persona al cap amb la qual pensar les vint-i-quatre hores del dia. Ara té aquestes hores per pensar en ella. En ella i prou.

El seu cor necessita descansar, agafar un bri d'aire fresc i tornar a començar. I és per això que està contenta d'estar buida. Perquè així li dóna un respir al seu petit cor, que ho necessita. I així, es prepararà per tornar a passar-se el dia pensant en algú, preocupant-se en si estarà fent bé les coses o no. Però encara no és hora. No encara.

Les platges de la desesperança (part 2)

“Els varen col·locar tots a les platges del seu nou país. Aquelles platges eren ara casa seva. Ni camps de refugiats, ni llocs amb un sostre. Només platja. Sorra i més sorra i, al capdavant, l'immens mar.

No tenien menjar, no tenien aigua per beure. La gent malvivia a les platges, intentant tirar endavant. Els amics morien, els germans morien, els fills morien. La gana i la set no perdonaven a ningú. Qui més qui menys, tothom va perdre un ésser estimat en aquelles platges.

Aleshores, una dona lluitadora (d'altres potser l'anomenarien somniadora) va tenir una pensada. Va reunir a totes les dones embarassades i els va proposar d'anar a una gran casa abandonada, on podrien fer que els seus fills tiressin endavant. La idea va agradar a aquelles dones. Més de 500 nens van néixer en aquella casa i molts van poder sobreviure.”

Ella s'esgarrifa mentre escolta com Sílvia li explica als pares tot el que li han dit en aquella xerrada. Tan sols una dona va poder salvar més de 500 nens! Ella s'emociona. És petita, però és capaç d'entendre el poder que va tenir aquella dona, que va tenir la valentia de lluitar per ajudar als qui ningú volia ajudar. I somriu, somriu amb els ulls plorosos mentre pensa que, al cap i a la fi, al món hi ha molta gent dolenta, però també n'hi ha de bona, que fa que el món sigui una mica més just per tothom.

Gràcies Elisabeth Eidenbenz, per ser una de les persones que fa el món una mica més just.