La ciutat

La ciutat està destrossada. Al voltant d'Ella, tot és runa. Els edificis han quedat reduïts a no-res. Ella passeja amunt i avall, lentament, sense saber on anar. No hi queda res. Els arbres han desaparegut. “On ha anat la natura? Què se n'ha fet de la vida?”

Ella passeja sola per aquella ciutat, sap que no hi trobarà ningú. Sap que l'últim que ha passat per allà ha sigut el qui ha provocat aquest desastre. Que ha marxat i s'ho ha emportat tot amb ell. I li ha deixat una ciutat en runes. “Això està fet un desastre...”

Ella sap què ha de fer. No és la primera vegada que apareix algú a la seva petita ciutat i, al marxar, ho destrossa tot. Ha sigut tan estúpida...! Sempre s'ha negat a emmurallar la ciutat, com van fer a Troia. Sap que aquella ciutat seria molt més segura si grans blocs de pedra l'envoltessin. Però mai ho ha volgut fer. “La meva ciutat és diferent, perquè l'he de tornar com la resta?”

Ella sap què ha de buscar. Busca aquell racó de la ciutat que segueix bategant, feblement. Camina i s'atura parant l'orella, esperant sentir aquell “bum-bum” que li indiqui que la ciutat segueix viva i que té ganes de tornar a començar. Ella sent el batec constantment, però no és capaç de trobar aquell punt de la ciutat on potser alguna flor ha sobreviscut. “On deu ser?”

Ella s'atura i es toca el pit. “Bum-bum”. Llàgrimes broten dels seus ulls. ELLA és el racó de ciutat que segueix bategant. ELLA és el motiu pel qual ha de tirar endavant, ha de construir de nou els edificis i ha de tornar a plantar jardins. ELLA és l'únic motiu que necessita per bategar, per somriure i per viure. I així ho farà, costi el que costi. 

Si jo fós mare...

Ella dorm. Els seus ullets aclucats i el seu rostre serè mostren que ella dorm plàcidament. La mare se la mira amb una mirada tendra. No sap quanta estona porta mirant-se-la. Ha perdut la noció del temps. Veure la seva petita adormida la fa molt feliç. Cada nit, la mare s'acosta a la seva habitació, l'acotxa i comprova que la nena estigui dormint tranquil·la. Li acaricia la carona i Ella sempre fa el mateix: estira la carona cap amunt com si volgués que aquella càlida mà es quedés allà amb ella, sospira, i torna a la posició inicial.

La mare sempre somriu i se la mira una bona estona. Encara recorda aquell dia en que es va assabentar que seria mare de nou. Ja havia tingut la Sílvia i sempre havien volgut donar-li un germanet o una germaneta. Però no hi havia manera. Es van rendir, i van deixar d'intentar-ho. Aleshores, la bona notícia va venir. Ja ho diuen que quan menys t'ho esperes allò que més desitges arriba...

L'embaràs va ser d'allò més tranquil i màgic. M'agradava tocar-me la panxa, acariciar-la i parlar-li. La sentia tan propera a mi... En Rafel estava boig de content. S'asseia a la meva vora, i la petita Sílvia a l'altre costat. I tots dos m'acariciaven la panxa, que s'anava fent grossa, grossa.

Quan ella va néixer, no podia ser més feliç. La meva petita estava al meu costat... I com plorava! Havia vingut al món una petita lluitadora, amb ganes de fer-se sentir!

I ara la meva petita s'està fent gran... Igual que la Sílvia. Totes dues van creixent... I jo amb elles. Són les dues persones que més m'han ensenyat en aquesta vida...

La mare besa la petita Ella i surt de l'habitació mentre pensa en l'afortunada que és per poder ser mare. Per a ella, no hi ha cap sentiment igual... 

Ales

Ella vola ben alt. És entremig dels núvols, perduda en un cel infinit. Els núvols, blancs com un vestit de núvia, no li permeten veure més enllà. Els edificis i les cases no existeixen. Tampoc existeixen els rius, ni les muntanyes ni els pobles ni les ciutats. No hi ha res més que aquell cel enorme.

Ella vola ben ràpid. Vola amb una velocitat tan vertiginosa que no pot veure les coses nítidament, tot és borrós. Vola tan ràpid, que no sap on comença un núvol i on acaba l'altre.

Ella vola amb unes ales enormes. Tan grans, que sembla que res ni ningú les pugui trencar. Semblen tan fortes, que ella es torna valenta i les mou fortament. Les mou ràpid i amb agressivitat, sense preocupar-se'n ni una mica. I vola. Vola alt. Vola ràpid.

Però aquelles ales no eren ni tan grans, ni tan fortes. Les ales s'esquincen i el vent les travessa amb violència. Ella s'espanta i deixa de moure les ales. S'atura. El pànic s'apodera d'ella i no fa res. Els ulls se li omplen de llàgrimes: les seves fortes ales s'han trencat. I ella cau.

Cau ràpid i amb força, sap que l'aterratge no serà fàcil. Això si aconsegueix aterrar dempeus. Ella s'eixuga les llàgrimes però no pot obrir els ulls. El vent és massa fort, ara que cau. Ella s'aferra a les seves ales amb força i es demana perdó. Es demana perdó una vegada i una altra per haver sigut capaç de ser tan inconscient. Es demana perdó per haver-se fet mal d'aquesta manera. I cau.

I quan ella arribi a terra, es farà més mal encara. Tant, que no sap si podrà suportar-ho. Però és inevitable. Les ales s'han trencat i ella no hi pot fer res. Només perdonar-se i, un cop a terra, aixecar-se, guarir les ferides, i tornar a volar. Amb compte. Sense pressa. 

Regals de llum

Permeteu-me que avui sigui la meva veu, i no la vostra, la que doni vida a aquest conte. Bon Nadal a tots. 

Diumenge

És diumenge. I, com cada diumenge, Ella està trista. No sap ben bé quin és el problema que té amb els diumenges però els veu tan negres i depressius que ella només pot posar-se trista. Només llevar-se, Ella ja nota aquell ambient de diumenge i els seus ànims es desplomen.

Avui, però, segurament dir que el diumenge és el motiu de la seva tristor és només una excusa. Els diumenges ajuden a ella a pensar. I ella de vegades pensa molt. Massa. I es perd en els seus pensaments i arriba a la conclusió de que res funciona a la seva vida. Que l'ha centrada malament, que el melic de la seva vida hauria de ser una altra cosa. I ho sap. Però li costa canviar-ho.

A més, avui han demanat a Ella que torni. Que torni d'on? Si no s'ha mogut mai del lloc... Li han dit que l'enyoren. Que enyoren l'Ella que somriu i que diu tonteries. L'Ella despreocupada i feliç. Que Ella ha deixat de ser ella. I ella ni tan sols se n'havia adonat.

Avui és diumenge. I Ella no pot ser feliç un diumenge. Són coses totalment oposades. Ella pren decisions un diumenge i decideix just el contrari un dilluns. Ella sap perfectament el que vol un dimarts i s'omple de dubtes un dimecres. Ella plora un dijous i salta d'alegria un divendres. Ella no pensa en res un dissabte i pensa en tot un diumenge.

Ella sap el que ha de fer però no sap si és capaç de fer-ho. Ella ha deixat de creure en ella mateixa. 

L'èxit i el fracàs

Ella ha sentit sempre que, a la vida, és molt important tenir èxit. L'èxit és allò amb el que els publicistes juguen per vendre: si tens això, tindràs èxit. Ens agrada tenir amics perquè aquests ens recorden quan tenim èxit i s'alegren de nosaltres. Ens agrada tenir amics perquè quan fracassem, ens intenten ajudar a cercar l'èxit.

L'èxit, l'èxit i l'èxit. Ens agrada guanyar. No, ens encanta guanyar! Encara que no hi hagi cap premi, l'important és sentir aquella sensació tan reconfortant d'èxit. Ens esforcem a treure bones notes, perquè són una senyal d'èxit. I ens agrada fer les coses bé per tal que tothom vegi què tenim èxit. Ens passem la vida cercant l'èxit i rebutjant qualsevol idea de fracàs.

Aquests dies, ella ha après una cosa molt important. Ella ha buscat l'èxit com una desesperada, ha lluitat contra el vent i la marea, s'ha encarat a les seves pors, s'ha arriscat. Però, al final, ella ha fracassat. Sí, ha perdut. Però ella pensa que tampoc és tan dolent perdre. Ella ha plorat perquè ha perdut. I probablement encara no ha plorat prou.

Però, sabeu què? Que ella ha guanyat. Sí, Ella ha guanyat perquè ha sabut perdre, perquè ha acceptat la seva derrota i perquè acceptar el fracàs és un signe ben important d'èxit. I ella n'ha tret alguna cosa de tot això. Ha après molt. De mil coses ben diferents! Quina millor recompensa que aprendre de tot allò que fem?

Ella somriu i, encara que ho fa amb llàgrimes als ulls, està ben contenta. A poc a poc anirà somrient més i més, i tirarà endavant. Sí, perquè Ella en sap, d'això. I en sap molt. 

Fotografia extreta de Google

El saló

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.